En deute amb el Sud

Dani Triadó | AVUI

Aliat d’Occident en un món dividit per la Guerra Freda, Mobutu Sese Seko és impulsat a mitjans dels seixanta al capdavant del Zaire a través de crèdits provinents d’organismes i països del Nord indiferents al destí dels diners concedits. Interessats a frenar el comunisme a l’Àfrica, els governs occidentals fan cas omís als indicis de corrupció engreixant el deute extern del país africà i la fortuna personal de Mobutu durant un règim que s’allarga 32 anys i es converteix en sinònim de cleptocràcia, “el govern dels lladres”. Quan el 16 de maig del 1997 Mobutu, vell i malalt, abandona el país després de ser derrocat, el deute del Zaire -avui República Democràtica del Congo- supera els 9.000 milions d’euros.

Entre el 1960 i el 1975 una quarantena de països africans obtenen la independència, fruït del procés de descomposició dels grans imperis occidentals i de la crida de les Nacions Unides al respecte per l’autodeterminació. Enmig de l’eufòria desfermada en les noves nacions emergents, els organismes internacionals atorguen abundants sumes en préstecs a baix interès amb el benintencionat objectiu de potenciar el seu desenvolupament. Però l’ús inadequat que els nous governants donen a aquestes remeses, desviant fons al comerç d’armes o a la importació de béns de luxe, posterga el benestar de les seves poblacions, encareix els préstecs i fa que avui sigui pràcticament impossible tornar els crèdits.

El deute extern s’ha convertit en una llosa per als països en desenvolupament, un llast que, segons denuncien les ONG, impedeix avui als governs del Sud cobrir les necessitats bàsiques de les seves poblacions, frena el seu desenvolupament i posa en risc la sostenibilitat ambiental. Allò que el Sud envia al Nord com a concepte de deute és cinc vegades més gran que el que reben en concepte de cooperació al desenvolupament i, segons l’ONU, és quatre vegades el cost destinat a cobrir les necessitats més bàsiques. Es calcula que, avui, els països en desenvolupament han pagat fins a deu vegades més la quantitat que, en total, devien el 1980 en concepte de deute extern. Una quantitat que no para d’incrementar-se a causa dels interessos.

“Tot el deute extern és il·legítim”, denuncia Eulàlia Reguant, responsable de campanyes de Justícia i Pau Barcelona. “El Nord va espoliar durant anys els països del Sud, va convertir en esclaus les seves poblacions i es va enriquir amb els recursos de la seva agricultura, per tant ens hem de preguntar qui deu a qui”, afegeix Reguant.

“El deute s’ha fet servir com a instrument de control polític. És il·legítim perquè se salda a canvi de privatitzacions de recursos vitals per a la població”, explica Esther Vivas, activista i col·laboradora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). “Hem de canviar el nostre punt de vista: el Nord ha explotat al llarg dels segles els recursos naturals del Sud. El deute ja està pagat!”, afegeix l’activista Vivas.

L’apartheid i la il·legitimitat

El 1973, les Nacions Unides van declarar el règim sud-africà de l’apartheid crim contra la humanitat. Malgrat tot, una part de la comunitat internacional va continuar concedint préstecs i crèdits al govern de Johannesburg, finançant, d’aquesta manera, la maquinària de repressió i segregació racial de l’apartheid.

Tal com denuncia l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), al final del règim del Partit Nacional (1948 – 1991) el deute extern de Sud-àfrica era de 17.600 milions d’euros, un exemple d’il·legitimitat en l’ús del deute extern i un llast heretat pel govern democràtic del Congrés Nacional Africà (CNA) de Nelson Mandela.

I és que el deute extern acumulat durant les dècades dels 60, 70 i 80 té encara avui un pes determinant en les polítiques dels governants del Sud, on el pagament és fins i tot més gran que l’import que es devia i molts pobles treballen només per eixugar el deute.

És per aquest motiu que les ONG catalanes, amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), reclamen la condonació del deute extern i acusen el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i els governs del Nord de destruir les capacitats productives del Sud, cosa que provoca enormes perjudicis econòmics, socials i mediambientals per a les poblacions d’aquests països.

“Des del Nord podem exercir la pressió política contra els nostres governants i mirar de canviar les lleis que protegeixen el deute extern”, explica Reguant. “Des del Sud es pot pressionar el sistema, estudiant a fons què se n’ha fet dels crèdits concedits en el passat”, afegeix.

“Al llarg dels últims anys, els moviments de protesta contra el deute extern han aconseguit deslegitimar entitats financeres internacionals com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, dos dels causants de la generació d’uns préstecs que no deixen de créixer”, afirma Vivas. “La victòria és més aviat simbòlica, és cert, ja que en xifres la incidència de les protestes i les accions contra el deute han estat limitades. Però hem de continuar lluitant per canviar la voluntat dels governants del Nord”, conclou la col·laboradora de l’IGOP.

—————————————————————————————————————————-

L’INDICADOR

En moviment

El moviment contra el deute extern ha estat un dels actors més importants en la protesta contra la globalització neoliberal des de mitjans dels anys 80. Aquest moviment ha posat al centre de l’agenda el deute extern i les seves conseqüències. L’activista Esther Vivas analitza a En pie contra la deuda externa. Campañas, demandas e impactos del movimiento contra el endeudamiento del Sur (El Viejo Topo) els antecedents de les accions contra el deute extern i el seu impacte.